ELS MECANISMES DE DEFENSA

Segons la teoria freudiana, estem formats per 3 elements indissociables: "l'allò", "l'ego" i el "superego". "L'allò" seria la part fosca, aquells aspectes inconscients, "l'ego", el que maneja "l'allò" i el "superego" i finalment el "superego" seria la veu de la consciència, el conjunt de principis, normes i valors que formen la moralitat.

En relació als mecanismes de defensa, Freud va sostenir que la seva raó de ser venia donada per mantenir l'equilibri psicològic, per preservar l'equilibri psíquic davant de situacions i experiències reals i tangibles, però també d'aquelles que provenen de les reaccions emocionals i psíquiques de fets concrets. En aquest sentit, són mecanismes que actuen com a dispositius interns de "l'ego", donant resposta tant a problemàtiques o estats emocionals (de reacció), com a situacions nocives o visualitzades com a negatives i basades en l'experiència real i viscuda.

Els mecanismes de defensa, a més, acomplirien la funció d' equilibrar els tres elements dominants en tota persona i descrits prèviament. Així, l'ajust entre tot allò inconscient i intern i la part conscient, vinculada a la realitat personal formaria el benestar psíquic i psicològic.

Referent als mecanismes de defensa existeixen els següents: La regressió, la negació, la projecció, la racionalització, la intel.lectualització, la formació reactiva, la reacció, el desplaçament i la sublimació.

Segons el meu punt de vista, hi ha mecanismes pro-actius i n'hi ha de nocius. Dins dels pro-actius, hi posaria el mecanisme de la repressió, la racionalització i la sublimació. Penso que en tots ells la responsabilitat recau a un mateix, ja sigui no prenen decisions que van en contra teva i reprimint-te, a través de la recerca de justificacions i argumentacions davant de comportaments i conductes concretes, o canalitzant els impulsos en comportaments socials madurs.En canvi, penso que cal evitar aquells mecanismes que no suposen l'acceptació d'una responsabilitat en la gestió dels impulsos i conductes. La negació cal evitar-la perquè crec que no s'afronta el problema. La projecció, perquè atribueix el problema a algú altre i per tant no et fas càrrec de les teves decisions. La intel.letualització, a pesar de ser molt semblant a la racionalització, crec que no és un bon mecanisme perquè propugna el distanciament emocional, i per tant, no es té en compte el que es sent i es percep.La formació reactiva, perquè té forma de fal.lacia i suposa la no afrontació. La regressió, perquè suposa deixar d'assumir responsabilitats comportant-te d'una manera infantil i poc madura. I finalment, hi hauria el desplaçament, un mecanisme que té com a finalitat el canvi de l'objectiu d'un impuls, no assumint-ne les conseqüències i derivant responsabilitats.

A nivell personal penso que els mecanismes de defensa no es poden dissociar de la condició d'essers humans. De la mateixa manera que al llarg de la història, la comunitat humana s'ha hagut d'afrontar a les problemàtiques i ha anat sobrevisquent i evolucionant, a nivell micro, cada persona, també ha de fer l'esforç de trobar els mecanismes i les estratègies d'afrontació més adequades per a cercar l' equilibri psíquic. Tanmateix, no és un aspecte fàcil en el context social i educatiu on ens trobem, on pràcticament no hi ha continguts curriculars basats en les emocions ni els sentiments i on regna la competitivitat, l'individualisme i la racionalitat.

En aquest sentit, penso que com a futur professionals de l'educació, és necessària una formació que garanteixi l'educació emocional però també comportaments, competències i valors. I no només es tracta de formar en contingut, sinó que s'ha de tractar d'un procés dinàmic, desenvolupat a diferents nivells i que proporcioni a les persones treballar per una actitud activa, responsable i crítica. A més, i estant d'acord amb Bartolomé (2003) es important la formació en competències ciutadanes, que impliquin la comprensió dels problemes i assumptes públics que afecten a la comunitat, el coneixement dels drets i responsabilitats, l'assumpció de valors clau pel desenvolupament de la ciutadania: llibertat, justícia, equitat, reconeixement, valoració de la diferència, el diàleg, la participació i la responsabilitat i competència comunicativa i judici crític davant dels problemes socials, polítics i personals.

A continuació, adjunto alguns links que tracten d'aprofundir una mica més sobre els mecanismes de defensa.

En primer lloc, us adjunto un link de l'xtec d'un blog sobre filosofia per a joves on es tracta el tema dels mecanismes de defensa. Està escrit per Xavier Vilaseca i Bañera.

En segon lloc, he pensat que seria interessant conèixer una mica més la figura d'Anna Freud i les seves teories, especialment la que fa referència al seu llibre "El jo i els mecanismes de defensa", publicat el 1980.

Finalment penjo un vídeo del youtube sobre els mecanismes de defensa. Interessant perquè més enllà de la definició i la tipologia, proposa mètodes per controlar-los.

• http://www.xtec.cat/~fvilasec/freud/funcionament%20psiquisme.htm
• http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Freud
• http://www.youtube.com/watch?v=_oWEnyK8bYE&feature=related

El condicionament operant. Un bon model?

B.F Skinner, un psicòleg nord-americà, mitjançant uns experiments amb rates i coloms, va descobrir un teoria de l’aprenentatge. L’esquema seria el següent: davant d'una determinada situació, un individu duu a terme una conducta (resposta), la qual té com a conseqüència un estímul reforçador o de càstig. En un primer moment, la resposta és independent de l'estímul-reforç posterior. El condicionament consisteix a establir una associació entre la resposta i el seu reforç corresponent.
En aquest sentit, dins del condicionament operant trobaríem estímuls agradables i estímuls desagradables. Quan una conseqüència tendeix a augmentar la freqüència d’una conducta, s’anomena reforçament. En canvi, quan una conseqüència redueix la freqüència d’una conducta, s’anomena càstig.

La teoria que va desenvolupar Skinner, és un tipus d’aprenentatge associatiu que té a veure amb el desenvolupament no noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no només amb l’associació entre estímuls i respostes, com en el cas del condicionament operant. Així, tot i que Skinner es va veure influenciat per les teories i les investigacions de Pavlov, va voler anar més enllà, establint una lògica entre allò que “es fa” i allò que “volen que faci”, a partir de reforçaments, ja siguin positius o negatius.

La meva pregunta un cop analitzada la teoria, té a veure amb l’aplicabilitat de la mateixa i sota quins paràmetres. Si només reduïm les persones tenint en compte les respostes a certs estímuls, on es troben els sentiments i les emocions? On està la voluntat per fer coses i la intencionalitat? Per altra banda, si tota persona respon a certes conductes en funció d’uns estímuls, es concep la persona com un receptor passiu dins d’una lògica mecanicista. Una forma reduccionista de concebre l’esser humà amb tota la seva complexitat. Finalment, com és possible que es puguin aplicar experiments amb animals, assimilant els seus comportaments amb els humans? Quines aplicacions se’n fan? I sota quina moralitat i ètica? On està el límit en les estratègies modificadores de conductes? És bo i ètic aplicar una descàrrega elèctrica per tal de modificar una conducta? Calen càstigs per canviar conductes o hi ha altres maneres per fer entendre que s’està errant i cal un altre posicionament?

On està l’aprenentatge per descobriment, tenint en compte els interessos, les motivacions i les necessitats dels infants? Per què no aplicar l’aprenentatge per observació, tenint en compte l’experiència, la tècnica del modelat o la teoria social i cognitiva? I l’aprenentatge significatiu, en funció de la utilitat d’allò que estem aprenent?


Penso que més enllà dels estímuls i les respostes en la gestió de les postres conductes i comportaments, cal tenir en compte altres aspectes que conformen la complexitat humana i sobretot tenint present l’experiència i el context sociocultural. La motivació és un aspecte que no es pot descuidar, però tampoc la relació entre els factors afectius i cognitius de tota persona.
En aquest sentit, sóc més partidària de partir de teories de l’aprenentatge des d’una perspectiva ecològica, tenint en compte els diferents àmbits d’interacció de la persona. És important tant el reconeixement de la especificitat de l’ambient o escenari de la conducta, com la interpretació que del mateix en fa el subjecte. Des d’aquesta perspectiva, l’ensenyament s’entén com un fenomen psicosocial i la conducta de l’alumne, és entesa com a “situacional” (té lloc en un determinat context o escenari educatiu) i personal (és el resultat d’un procés de decisió formulat per cada persona).

Per acabar, us adjunto uns links extrets d’internet i que poden a ajudar a entendre més la teoria del condicionament operant.

- http://www.xtec.es/~jortiz15/conduct.htm. Pàgina web de l’xtec amb apunts i material de suport en relació a les assignatures de psicologia i la filosofia, per explicar a alumnes de batxillerat.
- http://www.youtube.com/watch?v=p3Ob-StHJ0Y&feature=related. Vídeo del youtube on s’explica el condicionament clàssic de Pavlov i el condicionament operant d’Skinner.



- http://perezcastello.typepad.com/modul1/2003/11/34_model_ecolgi.html. Finalment us adjunto un blog sobre “Psicologia del Desenvolupament” on podeu trobar informació sobre les grans orientacions teòriques en relació a l’aprenentatge.

El condicionament clàssic com a teoria de l’aprenentatge

Aquest article d’opinió pretén reflexionar sobre les teories de l’aprenentatge i més especialment del procés anomenat “condicionament clàssic” o llei del reflex condicionat. Desenvolupat al s.XIX a partir d’un experiment amb gossos, el fisiòleg rus Ivan Pavlov es considera el seu descobridor. Segons l’autor, les persones no naixem com una “tabula rasa” sinó que naixem amb uns instints i reflexes. A més, construïm el coneixement en base a associacions. En aquest sentit, la realitat no és objectiva, sinó que la construïm a partir de les diferents significacions que donem a les coses. N’hi haurà que seran compartides per la majoria de la comunitat humana i n’hi ha que no. En funció de l’assignació d’un significat a certs elements, però també de la percepció que es té de la mateixa, es crea una realitat. Cada realitat doncs, és personal i intransferible.

El primer descobriment de Ivan Pavlov va tenir a veure amb l’estudi de les conductes i en com les conductes venien determinades per estímuls, la majoria dels quals eren innats. El què passava era que els éssers vius al llarg de la seva vida no en tenien prou amb els seus estímuls innats ja que moltes vegades es veien en la necessitat d’adaptar-se a les circumstàncies, d’aprendre estratègies noves per sobreviure, etc. En aquest context apareix el segon descobriment vinculant de Pavlov: la tècnica mitjançant la qual qualsevol ésser viu aprèn noves conductes.

Aquesta tècnica, bàsicament postula que un estímul provoca una resposta o conducta. Si tires aigua als ulls d'algú tancarà els ulls. (E)= raig aigua (R)= tancar els ulls. El tancar els ulls seria una resposta que considerem innata (RI),i el raig d’aigua l’estímul innat que la provoca (EI). L’aprenentatge, doncs, es produiria quan a base de la repetició, es produeix una associació entre dos estímuls. Seguint amb l’exemple, si incorporem un estímul nou (neutre) com per exemple, donar un cop al cap quan tirem aigua, al final la persona associarà que el cop equival a tancar els ulls. En aquest cas, el cop passarà a ser l’estímul condicionat (EC), ja que fa la mateixa funció que l’estímul innat, és a dir, tirar l’aigua. A més, com que es considera que un estímul condicionat provoca una resposta condicionada, esdevé que el tancar els ulls passa a ser una resposta condicionada (RC).

Aquesta modalitat d’aprenentatge, s’ha aplicat molt en persones que tenen fòbies o pors. Partint de recursos didàctics que poden esdevenir relaxants i que actuen com a estímuls condicionants, els usuaris o pacients poden acabar associant l’element condicionant amb una resposta adequada, perdent la por.

Personalment, tot i que penso que és una tècnica que pot ser aplicable en casos concrets i per ajudar a certes persones a superar traumes, fòbies o pors, no crec en l’aprenentatge únicament observable i a partir dels estímuls i les respostes com a únics elements a tenir en compte. No comparteixo tampoc la teoria psicològica sobre la qual es sustenten aquest tipus de teories, és a dir, el conductisme. Ni crec que tot sigui observable a partir de conductes, ni crec en l’experimentació com a únic mitjà per arribar a assolir aprenentatges objectius i generalitzables.

Penso també que cal vigilar amb l’aplicació sistemàtica d’aquest tipus de tècniques, ja que depenent de la continuïtat però també de l,aplicació tenint en compte l’edat, pot arribar a produir efectes no desitjats. En aquest cas l’ ètica i la moralitat de cadascú hauria de regnar a l’hora d’escollir quin tipus de tècnica és la més adequada i en funció de què. La manipulació, d’animals o persones, per tal d’assolir objectius o finalitats degradants no em semblaria mai una bona opció. Un bon exemple d’aquesta mala praxis la va escriure H. Guderian, a les seves memòries, Records d’un soldat (1951), on relata l’ús bèl·lic del condicionament clàssic fet pels russos durant la Segona Guerra Mundial, utilitzant gossos per fer volar tancs enemics.

A continuació us penjo uns links que aporten una nova significació entorn la tècnica del condicionament clàssic. En primer lloc, us adjunto un power point penjat a la web sobre les característiques principals d’aquesta teoria amb exemples interessants. En segon lloc, us adjunto una pàgina web anomenada CREAIV, un centre de recursos per a l’Ensenyament, l’Aprenentatge i la Innovació de la Filosofia. Pàgina molt interessant per donar la importància que es mereix a la disciplina filosòfica i la seva aplicació en la societat postmoderna actual. Moltíssim recursos didàctics a la web, un dels quals sobre condicionament clàssic. Finalment, us adjunto un link del youtube en forma de vídeo i que mostra i simula l’experiment que va fer Pavlov amb gossos, pràctica que va desencadenar la seva teoria psicològica del condicionament clàssic.

1) http://www.slideshare.net/mvillarpujol/condicionament-clssic

2) http://www.infofilosofia.info/creaif/ o http://www.infofilosofia.info/creaif/index.php?option=com_content&view=article&id=316%3Acondicionament-classic&catid=95%3Avos&Itemid=200

3)

Musicoterapia i emocions

La musicoterapia es podria definir com l'ús de la música i els elements musicals (so, ritme, melodia, harmonia, etc,), per a facilitar i promoure objectius terapèutics com la comunicació, les relacions, l'aprenentatge, el moviment, l'expressió, l'organització, etc, a fi i afecte de satisfer les necessitats físiques, emocionals, socials i cognitives d'un individu o grup. Un recurs terapèutic per a desenvolupar capacitats i potencialitats o per restaurar funcions de l'individu que han quedat malmeses i que poden arribar a assolir una milor integració interpersonal. En aquest sentit, es pot utilitzar amb una finalitat preventiva, rehabilitadora o de tractament.

Per altra banda, tot i que existeixen moltes metodologies de treball, la musicoterapia consisteix en la utilització de la música per a produir canvis significatius en els diferents àmbits de les persones. Una manera d'aconseguir benestar emocional, salut física, millorar la interacció social i/o les habilitats psicoafectives i comunicacionals. Alguns dels procediments emprats són la improvització musical, la imaginació musical receptiva, la creació de cançons i la tècnica vocal terapèutica. A més, també es poden utilitzar instruments musicals, música editada, sons corporals, la veu i altres materials sonors.

Referent al nostre paper com a professionals de l'educació, penso que és necessari conèixer els recursos que tenim a l'abast, tot analitzant les seves característiques d'aplicació i la seva significació. No és extrany doncs, que a l'edat infantil s'utilitzi la música com a recurs d'aprenentatge, les cançons per treballar la imaginació i les frases lligades i l'alfabet, etc. Tampoc no ho és que a l'edat adulta o a la tercera edat, la música també sigui un element cohesionador i terapèutic amb diferents finalitats i vessants, ja sigui en format coral o amb sessions de musicoterapia grupals. En definitiva, un recurs aplicable a tota persona i al llarg de la seva trajectòria vital.

Tanmateix, també podem trobar que s'utilitzi la música com a recurs potenciador de certes mancanses individuals i grupals, tant aplicat a persones malaltes, com a col.lectius en risc d'exclusió o inadaptació social. Avui dia, la majoria de programes d'activitats de qualsevol centre de prevenció i tractament, independentment de l'àmbit específic, contempla el recurs musical com un element significatiu en la millora del benestar dels seus usuaris.

Des de petita he estat molt vinculada a la música, hobby que no he deixat de practicar mai. Començant per l'aprenentatge de la tècnica del piano i del llengutage musical en una escola de musica de barri als 4 anys, he acabat interessant-me per la percussió i la dansa, activitats que encara, avui dia, realitzo setmanalment.

Si hagués de reflexionar sobre tot el que m'aporta la música al dia a dia, destacaria tres aspectes:

En primer lloc, la música m'ajuda i m'ha ajudat a a acostar-me a la part més emocional i interna de mi mateixa. He pogut experimentar diferents sensacions i sentiments, a la vegada que estats d'ànim. Cançons que m'han fet plorar i cançons que m'han alegrat només de sentir-les. Lletres que m'han emocionat i lletres que m'han decebut. Una nova porta cap al descobriment de sensibilitats fins llavors desconegudes i que se m'han aparegut només a través de l'experimentació amb la música.

En segon lloc, la música m'ha ajudat a reconèixer'm a mi mateixa, en relació a la meva personalitat, els meus gustos, els meus ídols, les lletres i llenguatges implícits, etc.

En tercer lloc, per tot el que ha comportat la pràctica musical en la meva manera de fer i de relacionar-me. He après la gratificació de tocar en grup i de sentir-se unit per un mateix objectiu (una melodia), he après el valor de l'amistat, però també el compromís amb un mateix i amb els altres. També he après a respectar el silenci (aspecte que molts cops no té la importància que hauria de tenir), a organitzar-me col.lectivament per a un fi comú, i a desenvolupar la meva capacitat creativa a i no tenir a por a equivocar-me a l'hora d'experimentar noves sensacions.

En definitiva, cal apreciar la música com una eina per a harmonitzar i unir tota la comunitat humana malgrat les diferències. Esdevenir un sol batec unint les veus i els instruments diversos, i reinventant una altre model de vida amb nous valors i noves sensibilitats.

A continuació us adjunto tres links interessants que he trobat sobre la musicoterapia.

• http://www.canalsolidario.org/noticia/musicoterapia-sonidos-para-vivir-mejor-en-la-discapacidad/10750. Article sobre la musicoterapia i les discapacitats. Inclou la relació d'associacions i entitats de discapacitats que treballen mitjançant aquesta tècnica.

• http://www.musicoterapia-autorrealizadora.net/index1.html. Pàgina amb exercicis de musicoterapia autorealitzadora. Està estructurada en diferents apartats. Els més interessants són els de difusió, amb un recull de bibliografia sobre el tema, i les publicacions, amb un recull d'articles i recursos web.

• http://www.youtube.com/watch?v=uG05xtBXyfQ. Vídeo sobre la musicoterapia i les seves característiques principals. Es tracta d'una entrevista a Jordi Jauset, Doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull i autor del llibre “Musicoterapia i Neurociència”.