ELS MECANISMES DE DEFENSA

Segons la teoria freudiana, estem formats per 3 elements indissociables: "l'allò", "l'ego" i el "superego". "L'allò" seria la part fosca, aquells aspectes inconscients, "l'ego", el que maneja "l'allò" i el "superego" i finalment el "superego" seria la veu de la consciència, el conjunt de principis, normes i valors que formen la moralitat.

En relació als mecanismes de defensa, Freud va sostenir que la seva raó de ser venia donada per mantenir l'equilibri psicològic, per preservar l'equilibri psíquic davant de situacions i experiències reals i tangibles, però també d'aquelles que provenen de les reaccions emocionals i psíquiques de fets concrets. En aquest sentit, són mecanismes que actuen com a dispositius interns de "l'ego", donant resposta tant a problemàtiques o estats emocionals (de reacció), com a situacions nocives o visualitzades com a negatives i basades en l'experiència real i viscuda.

Els mecanismes de defensa, a més, acomplirien la funció d' equilibrar els tres elements dominants en tota persona i descrits prèviament. Així, l'ajust entre tot allò inconscient i intern i la part conscient, vinculada a la realitat personal formaria el benestar psíquic i psicològic.

Referent als mecanismes de defensa existeixen els següents: La regressió, la negació, la projecció, la racionalització, la intel.lectualització, la formació reactiva, la reacció, el desplaçament i la sublimació.

Segons el meu punt de vista, hi ha mecanismes pro-actius i n'hi ha de nocius. Dins dels pro-actius, hi posaria el mecanisme de la repressió, la racionalització i la sublimació. Penso que en tots ells la responsabilitat recau a un mateix, ja sigui no prenen decisions que van en contra teva i reprimint-te, a través de la recerca de justificacions i argumentacions davant de comportaments i conductes concretes, o canalitzant els impulsos en comportaments socials madurs.En canvi, penso que cal evitar aquells mecanismes que no suposen l'acceptació d'una responsabilitat en la gestió dels impulsos i conductes. La negació cal evitar-la perquè crec que no s'afronta el problema. La projecció, perquè atribueix el problema a algú altre i per tant no et fas càrrec de les teves decisions. La intel.letualització, a pesar de ser molt semblant a la racionalització, crec que no és un bon mecanisme perquè propugna el distanciament emocional, i per tant, no es té en compte el que es sent i es percep.La formació reactiva, perquè té forma de fal.lacia i suposa la no afrontació. La regressió, perquè suposa deixar d'assumir responsabilitats comportant-te d'una manera infantil i poc madura. I finalment, hi hauria el desplaçament, un mecanisme que té com a finalitat el canvi de l'objectiu d'un impuls, no assumint-ne les conseqüències i derivant responsabilitats.

A nivell personal penso que els mecanismes de defensa no es poden dissociar de la condició d'essers humans. De la mateixa manera que al llarg de la història, la comunitat humana s'ha hagut d'afrontar a les problemàtiques i ha anat sobrevisquent i evolucionant, a nivell micro, cada persona, també ha de fer l'esforç de trobar els mecanismes i les estratègies d'afrontació més adequades per a cercar l' equilibri psíquic. Tanmateix, no és un aspecte fàcil en el context social i educatiu on ens trobem, on pràcticament no hi ha continguts curriculars basats en les emocions ni els sentiments i on regna la competitivitat, l'individualisme i la racionalitat.

En aquest sentit, penso que com a futur professionals de l'educació, és necessària una formació que garanteixi l'educació emocional però també comportaments, competències i valors. I no només es tracta de formar en contingut, sinó que s'ha de tractar d'un procés dinàmic, desenvolupat a diferents nivells i que proporcioni a les persones treballar per una actitud activa, responsable i crítica. A més, i estant d'acord amb Bartolomé (2003) es important la formació en competències ciutadanes, que impliquin la comprensió dels problemes i assumptes públics que afecten a la comunitat, el coneixement dels drets i responsabilitats, l'assumpció de valors clau pel desenvolupament de la ciutadania: llibertat, justícia, equitat, reconeixement, valoració de la diferència, el diàleg, la participació i la responsabilitat i competència comunicativa i judici crític davant dels problemes socials, polítics i personals.

A continuació, adjunto alguns links que tracten d'aprofundir una mica més sobre els mecanismes de defensa.

En primer lloc, us adjunto un link de l'xtec d'un blog sobre filosofia per a joves on es tracta el tema dels mecanismes de defensa. Està escrit per Xavier Vilaseca i Bañera.

En segon lloc, he pensat que seria interessant conèixer una mica més la figura d'Anna Freud i les seves teories, especialment la que fa referència al seu llibre "El jo i els mecanismes de defensa", publicat el 1980.

Finalment penjo un vídeo del youtube sobre els mecanismes de defensa. Interessant perquè més enllà de la definició i la tipologia, proposa mètodes per controlar-los.

• http://www.xtec.cat/~fvilasec/freud/funcionament%20psiquisme.htm
• http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Freud
• http://www.youtube.com/watch?v=_oWEnyK8bYE&feature=related

El condicionament operant. Un bon model?

B.F Skinner, un psicòleg nord-americà, mitjançant uns experiments amb rates i coloms, va descobrir un teoria de l’aprenentatge. L’esquema seria el següent: davant d'una determinada situació, un individu duu a terme una conducta (resposta), la qual té com a conseqüència un estímul reforçador o de càstig. En un primer moment, la resposta és independent de l'estímul-reforç posterior. El condicionament consisteix a establir una associació entre la resposta i el seu reforç corresponent.
En aquest sentit, dins del condicionament operant trobaríem estímuls agradables i estímuls desagradables. Quan una conseqüència tendeix a augmentar la freqüència d’una conducta, s’anomena reforçament. En canvi, quan una conseqüència redueix la freqüència d’una conducta, s’anomena càstig.

La teoria que va desenvolupar Skinner, és un tipus d’aprenentatge associatiu que té a veure amb el desenvolupament no noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no només amb l’associació entre estímuls i respostes, com en el cas del condicionament operant. Així, tot i que Skinner es va veure influenciat per les teories i les investigacions de Pavlov, va voler anar més enllà, establint una lògica entre allò que “es fa” i allò que “volen que faci”, a partir de reforçaments, ja siguin positius o negatius.

La meva pregunta un cop analitzada la teoria, té a veure amb l’aplicabilitat de la mateixa i sota quins paràmetres. Si només reduïm les persones tenint en compte les respostes a certs estímuls, on es troben els sentiments i les emocions? On està la voluntat per fer coses i la intencionalitat? Per altra banda, si tota persona respon a certes conductes en funció d’uns estímuls, es concep la persona com un receptor passiu dins d’una lògica mecanicista. Una forma reduccionista de concebre l’esser humà amb tota la seva complexitat. Finalment, com és possible que es puguin aplicar experiments amb animals, assimilant els seus comportaments amb els humans? Quines aplicacions se’n fan? I sota quina moralitat i ètica? On està el límit en les estratègies modificadores de conductes? És bo i ètic aplicar una descàrrega elèctrica per tal de modificar una conducta? Calen càstigs per canviar conductes o hi ha altres maneres per fer entendre que s’està errant i cal un altre posicionament?

On està l’aprenentatge per descobriment, tenint en compte els interessos, les motivacions i les necessitats dels infants? Per què no aplicar l’aprenentatge per observació, tenint en compte l’experiència, la tècnica del modelat o la teoria social i cognitiva? I l’aprenentatge significatiu, en funció de la utilitat d’allò que estem aprenent?


Penso que més enllà dels estímuls i les respostes en la gestió de les postres conductes i comportaments, cal tenir en compte altres aspectes que conformen la complexitat humana i sobretot tenint present l’experiència i el context sociocultural. La motivació és un aspecte que no es pot descuidar, però tampoc la relació entre els factors afectius i cognitius de tota persona.
En aquest sentit, sóc més partidària de partir de teories de l’aprenentatge des d’una perspectiva ecològica, tenint en compte els diferents àmbits d’interacció de la persona. És important tant el reconeixement de la especificitat de l’ambient o escenari de la conducta, com la interpretació que del mateix en fa el subjecte. Des d’aquesta perspectiva, l’ensenyament s’entén com un fenomen psicosocial i la conducta de l’alumne, és entesa com a “situacional” (té lloc en un determinat context o escenari educatiu) i personal (és el resultat d’un procés de decisió formulat per cada persona).

Per acabar, us adjunto uns links extrets d’internet i que poden a ajudar a entendre més la teoria del condicionament operant.

- http://www.xtec.es/~jortiz15/conduct.htm. Pàgina web de l’xtec amb apunts i material de suport en relació a les assignatures de psicologia i la filosofia, per explicar a alumnes de batxillerat.
- http://www.youtube.com/watch?v=p3Ob-StHJ0Y&feature=related. Vídeo del youtube on s’explica el condicionament clàssic de Pavlov i el condicionament operant d’Skinner.



- http://perezcastello.typepad.com/modul1/2003/11/34_model_ecolgi.html. Finalment us adjunto un blog sobre “Psicologia del Desenvolupament” on podeu trobar informació sobre les grans orientacions teòriques en relació a l’aprenentatge.

El condicionament clàssic com a teoria de l’aprenentatge

Aquest article d’opinió pretén reflexionar sobre les teories de l’aprenentatge i més especialment del procés anomenat “condicionament clàssic” o llei del reflex condicionat. Desenvolupat al s.XIX a partir d’un experiment amb gossos, el fisiòleg rus Ivan Pavlov es considera el seu descobridor. Segons l’autor, les persones no naixem com una “tabula rasa” sinó que naixem amb uns instints i reflexes. A més, construïm el coneixement en base a associacions. En aquest sentit, la realitat no és objectiva, sinó que la construïm a partir de les diferents significacions que donem a les coses. N’hi haurà que seran compartides per la majoria de la comunitat humana i n’hi ha que no. En funció de l’assignació d’un significat a certs elements, però també de la percepció que es té de la mateixa, es crea una realitat. Cada realitat doncs, és personal i intransferible.

El primer descobriment de Ivan Pavlov va tenir a veure amb l’estudi de les conductes i en com les conductes venien determinades per estímuls, la majoria dels quals eren innats. El què passava era que els éssers vius al llarg de la seva vida no en tenien prou amb els seus estímuls innats ja que moltes vegades es veien en la necessitat d’adaptar-se a les circumstàncies, d’aprendre estratègies noves per sobreviure, etc. En aquest context apareix el segon descobriment vinculant de Pavlov: la tècnica mitjançant la qual qualsevol ésser viu aprèn noves conductes.

Aquesta tècnica, bàsicament postula que un estímul provoca una resposta o conducta. Si tires aigua als ulls d'algú tancarà els ulls. (E)= raig aigua (R)= tancar els ulls. El tancar els ulls seria una resposta que considerem innata (RI),i el raig d’aigua l’estímul innat que la provoca (EI). L’aprenentatge, doncs, es produiria quan a base de la repetició, es produeix una associació entre dos estímuls. Seguint amb l’exemple, si incorporem un estímul nou (neutre) com per exemple, donar un cop al cap quan tirem aigua, al final la persona associarà que el cop equival a tancar els ulls. En aquest cas, el cop passarà a ser l’estímul condicionat (EC), ja que fa la mateixa funció que l’estímul innat, és a dir, tirar l’aigua. A més, com que es considera que un estímul condicionat provoca una resposta condicionada, esdevé que el tancar els ulls passa a ser una resposta condicionada (RC).

Aquesta modalitat d’aprenentatge, s’ha aplicat molt en persones que tenen fòbies o pors. Partint de recursos didàctics que poden esdevenir relaxants i que actuen com a estímuls condicionants, els usuaris o pacients poden acabar associant l’element condicionant amb una resposta adequada, perdent la por.

Personalment, tot i que penso que és una tècnica que pot ser aplicable en casos concrets i per ajudar a certes persones a superar traumes, fòbies o pors, no crec en l’aprenentatge únicament observable i a partir dels estímuls i les respostes com a únics elements a tenir en compte. No comparteixo tampoc la teoria psicològica sobre la qual es sustenten aquest tipus de teories, és a dir, el conductisme. Ni crec que tot sigui observable a partir de conductes, ni crec en l’experimentació com a únic mitjà per arribar a assolir aprenentatges objectius i generalitzables.

Penso també que cal vigilar amb l’aplicació sistemàtica d’aquest tipus de tècniques, ja que depenent de la continuïtat però també de l,aplicació tenint en compte l’edat, pot arribar a produir efectes no desitjats. En aquest cas l’ ètica i la moralitat de cadascú hauria de regnar a l’hora d’escollir quin tipus de tècnica és la més adequada i en funció de què. La manipulació, d’animals o persones, per tal d’assolir objectius o finalitats degradants no em semblaria mai una bona opció. Un bon exemple d’aquesta mala praxis la va escriure H. Guderian, a les seves memòries, Records d’un soldat (1951), on relata l’ús bèl·lic del condicionament clàssic fet pels russos durant la Segona Guerra Mundial, utilitzant gossos per fer volar tancs enemics.

A continuació us penjo uns links que aporten una nova significació entorn la tècnica del condicionament clàssic. En primer lloc, us adjunto un power point penjat a la web sobre les característiques principals d’aquesta teoria amb exemples interessants. En segon lloc, us adjunto una pàgina web anomenada CREAIV, un centre de recursos per a l’Ensenyament, l’Aprenentatge i la Innovació de la Filosofia. Pàgina molt interessant per donar la importància que es mereix a la disciplina filosòfica i la seva aplicació en la societat postmoderna actual. Moltíssim recursos didàctics a la web, un dels quals sobre condicionament clàssic. Finalment, us adjunto un link del youtube en forma de vídeo i que mostra i simula l’experiment que va fer Pavlov amb gossos, pràctica que va desencadenar la seva teoria psicològica del condicionament clàssic.

1) http://www.slideshare.net/mvillarpujol/condicionament-clssic

2) http://www.infofilosofia.info/creaif/ o http://www.infofilosofia.info/creaif/index.php?option=com_content&view=article&id=316%3Acondicionament-classic&catid=95%3Avos&Itemid=200

3)

Musicoterapia i emocions

La musicoterapia es podria definir com l'ús de la música i els elements musicals (so, ritme, melodia, harmonia, etc,), per a facilitar i promoure objectius terapèutics com la comunicació, les relacions, l'aprenentatge, el moviment, l'expressió, l'organització, etc, a fi i afecte de satisfer les necessitats físiques, emocionals, socials i cognitives d'un individu o grup. Un recurs terapèutic per a desenvolupar capacitats i potencialitats o per restaurar funcions de l'individu que han quedat malmeses i que poden arribar a assolir una milor integració interpersonal. En aquest sentit, es pot utilitzar amb una finalitat preventiva, rehabilitadora o de tractament.

Per altra banda, tot i que existeixen moltes metodologies de treball, la musicoterapia consisteix en la utilització de la música per a produir canvis significatius en els diferents àmbits de les persones. Una manera d'aconseguir benestar emocional, salut física, millorar la interacció social i/o les habilitats psicoafectives i comunicacionals. Alguns dels procediments emprats són la improvització musical, la imaginació musical receptiva, la creació de cançons i la tècnica vocal terapèutica. A més, també es poden utilitzar instruments musicals, música editada, sons corporals, la veu i altres materials sonors.

Referent al nostre paper com a professionals de l'educació, penso que és necessari conèixer els recursos que tenim a l'abast, tot analitzant les seves característiques d'aplicació i la seva significació. No és extrany doncs, que a l'edat infantil s'utilitzi la música com a recurs d'aprenentatge, les cançons per treballar la imaginació i les frases lligades i l'alfabet, etc. Tampoc no ho és que a l'edat adulta o a la tercera edat, la música també sigui un element cohesionador i terapèutic amb diferents finalitats i vessants, ja sigui en format coral o amb sessions de musicoterapia grupals. En definitiva, un recurs aplicable a tota persona i al llarg de la seva trajectòria vital.

Tanmateix, també podem trobar que s'utilitzi la música com a recurs potenciador de certes mancanses individuals i grupals, tant aplicat a persones malaltes, com a col.lectius en risc d'exclusió o inadaptació social. Avui dia, la majoria de programes d'activitats de qualsevol centre de prevenció i tractament, independentment de l'àmbit específic, contempla el recurs musical com un element significatiu en la millora del benestar dels seus usuaris.

Des de petita he estat molt vinculada a la música, hobby que no he deixat de practicar mai. Començant per l'aprenentatge de la tècnica del piano i del llengutage musical en una escola de musica de barri als 4 anys, he acabat interessant-me per la percussió i la dansa, activitats que encara, avui dia, realitzo setmanalment.

Si hagués de reflexionar sobre tot el que m'aporta la música al dia a dia, destacaria tres aspectes:

En primer lloc, la música m'ajuda i m'ha ajudat a a acostar-me a la part més emocional i interna de mi mateixa. He pogut experimentar diferents sensacions i sentiments, a la vegada que estats d'ànim. Cançons que m'han fet plorar i cançons que m'han alegrat només de sentir-les. Lletres que m'han emocionat i lletres que m'han decebut. Una nova porta cap al descobriment de sensibilitats fins llavors desconegudes i que se m'han aparegut només a través de l'experimentació amb la música.

En segon lloc, la música m'ha ajudat a reconèixer'm a mi mateixa, en relació a la meva personalitat, els meus gustos, els meus ídols, les lletres i llenguatges implícits, etc.

En tercer lloc, per tot el que ha comportat la pràctica musical en la meva manera de fer i de relacionar-me. He après la gratificació de tocar en grup i de sentir-se unit per un mateix objectiu (una melodia), he après el valor de l'amistat, però també el compromís amb un mateix i amb els altres. També he après a respectar el silenci (aspecte que molts cops no té la importància que hauria de tenir), a organitzar-me col.lectivament per a un fi comú, i a desenvolupar la meva capacitat creativa a i no tenir a por a equivocar-me a l'hora d'experimentar noves sensacions.

En definitiva, cal apreciar la música com una eina per a harmonitzar i unir tota la comunitat humana malgrat les diferències. Esdevenir un sol batec unint les veus i els instruments diversos, i reinventant una altre model de vida amb nous valors i noves sensibilitats.

A continuació us adjunto tres links interessants que he trobat sobre la musicoterapia.

• http://www.canalsolidario.org/noticia/musicoterapia-sonidos-para-vivir-mejor-en-la-discapacidad/10750. Article sobre la musicoterapia i les discapacitats. Inclou la relació d'associacions i entitats de discapacitats que treballen mitjançant aquesta tècnica.

• http://www.musicoterapia-autorrealizadora.net/index1.html. Pàgina amb exercicis de musicoterapia autorealitzadora. Està estructurada en diferents apartats. Els més interessants són els de difusió, amb un recull de bibliografia sobre el tema, i les publicacions, amb un recull d'articles i recursos web.

• http://www.youtube.com/watch?v=uG05xtBXyfQ. Vídeo sobre la musicoterapia i les seves característiques principals. Es tracta d'una entrevista a Jordi Jauset, Doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull i autor del llibre “Musicoterapia i Neurociència”.

La intel.ligència emocional

En relació a la intel.ligència emocional cal dir que és el conjunt de capacitats i habilitats que ens permeten gestionar les emocions d'una manera constructiva, tant si són bones com dolentes. En el cas de sentir emocions bones cal saber regular-les i treure'n el màxim profit. Per contra, en el cas de tenir emocions negatives cal tenir-ne el control, desenvolupant el màxim de recursos psicològics per a sentir-nos en harmonia amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Sembla doncs, i estant d'acord amb nombrosos estudiosos del tema, que la intel.ligència emocional no és un perfil que haguem de complir sinó una forma de vida que hem d'adoptar. I més enllà del resultat al qual vulguem arribar, el més important és tot el procés de canvi i de transformació, d'una emoció que ens pot ser nociva a una positiva o més sana.

En aquest sentit, és important no caure en un model concret de canvi, és a dir, en la idea de que tothom ha de seguir els mateixos processos homogenis per arribar a un fi concret. Segons el meu parer la intel.ligència emocional és una filosofia de vida, una manera d'entendre-la i de viure-la i per tant no hi ha una linealitat aplicable a tots els éssers humans, al contrari, cal aprendre el màxim d'habilitats per a iniciar el canvi des d'una perspectiva individual i íntima.

Existeixen moltes estratègies psicològiques per a poder expressar, regular i integrar les emocions d'una manera conscient i proactiva, ja sigui a partir de la canalització constructiva, del reciclatge emocional, l'alquímia emocional o l'acceptacció emocional, per exemple. De la mateixa manera, també existeixen moltes actituds (les quals es poden treballar) per a afavorir un desenvolupament emocional sa. Així, no parlaríem d'un model a seguir, sinó d'unes pautes o suggeriments que cada persona ha de desenvolupar en un estil propi, singular i creatiu. Es tractaria doncs, de que cada persona fes el seu procés de desenvolupament emocional al llarg de tota la vida, de manera que cadascú intentés trobar i fer-se seves les consignes amb les quals es trobés més a gust, a fi i efecte de trobar la millor resposta a allò que li està passant.

Exposo, d'una manera resumida, alguns d'aquests suggeriments per assolir un millor desenvolupament emocional:

• Conviure amb harmonia, amb nosaltres mateixos i amb els altres. Cal establir i generar relacions interpersonals sanes i responsables, des d'una perspectiva ètica i moral, respectant-nos a nosaltres mateixos però també als altres.

• Intentar viure les experiències des d'una perspectiva positiva

• Ser una persona interdependent. Ni excessivament dependent, ni independent, donat que convivim amb altres éssers i necessitem de la seva estima i col.laboració per a viure.

• Tenir empatia i ser una persona assertiva.

• Treballar la consciencia sobre un mateix. Aquesta capacitat significa reconèixer un sentiment en el mateix moment en el que apareix. Així doncs, requereix estar atents als estat d'ànim i a les reaccions (pensament, resposta fisiològica, conductes manifestades, etc.) i relacionar-les amb els estímuls que les provoquen.

• Potenciar la capacitat d'autoregulació. Quan tenim consciència de les nostres emocions hem d'aprendre a controlar-les. No es tracta de reprimir-les, ja que tenen una funció, sinó d'equilibrar-les. La capacitat que podem tenir al tranquil·litzar-nos és una habilitat vital fonamental i s'adquireix com a resultat de l'acció mediadora amb els demés.

Finalment us convido a aprofundir en el tema amb els següents links. El primer fa referència a l'educació emocional, i es tracta de dues pàgines escrites per Collell, J., Escudé, C. (2003) referent al seu llibre "L'educació emocional". El segon link fa referència a una bibliografia bàsica sobre Educació Emocional i Intel.ligència emocional. Finalment us penjo un vídeo del "Youtube" que fa referència a una entrevista de l'Eduard Punset al neurocientífic Antonio Damasio sobre l' educació emocional.

• http://www.xtec.es/~jcollell/ZAP%20Trac.pdf

• http://stel.ub.edu/grop/files/Bibliografia%20sobre%20educació%20emocional%20i%20intel•ligència%20emocional-P_0.pdf

Les emocions. Algunes reflexions personals.

A l'hora de parlar de les emocions m'agradaria escriure una serie de reflexions.

En primer lloc em sorprèn que al llarg de la història no s'hagi donat importància als temes emocionals, a vegades fins i tot vetats o malvistos en relació a la raó o al pensament racional. Massa anys fent cas omís als sentiments, a allò que sentien les persones i a la importància de les emocions en relació al desenvolupament vital de tota persona. Per contra, sembla que actualment s'han fet avanços científics en relació al tema i que comença a tenir un lloc dins de les agendes de molt científics de renom. Gràcies als estudis dels neurobiòlegs, sabem que l'ésser humà és d'una gran complexitat i, que les emocions i els sentiments, són el motor de totes les manifestacions racionals; són indispensables per esdevenir persona.Llavors, per què durant tants anys s'ha evitat parlar del tema? Els problemes emocionals d'abans no són els mateixos que els d'ara? La gent no sent tristesa, por, ira, alegria ara com ho feia abans? Per què ha hagut de ser el món científic el que hagut de recuperar la importància d'un aspecte tant imprescindible per la condició humana?

En segon lloc, m'agradaria remarcar el perquè són importants les emocions. Compartint la meva visió i opinió amb varis psicòlegs, educadors i neurocientífics, penso que les emocions són importants bàsicament per tres raons. La primera, per retrobar-nos i acceptar-nos a nosaltres mateixos. És important valorar-nos i estimar-nos tal i com som, no vivint d'una manera aïllada als altres en relació al reconeixement i a l'aprovació, però tampoc depenent únicament de l'opinió i la visió que els altres tenen de nosaltres. La segona raó, fa referència a l'acceptació de l'altre. Donat que som éssers socials i que ens relacionem amb els altres, és important establir relacions personals el màxim de sanes possibles, interaccionant. L'última raó per la qual cal fer una treball amb les emocions, és el procés de millora en relació a la pròpia vida, a l'aprenentatge i a l'educació, base del desenvolupament individual i col.lectiu.

Finalment i relacionant l'últim punt del paràgraf anterior, m'agradaria fer constar que com a futurs educadors, pedagogs i psicopedagogs ens calen aprendre eines, habilitats i recursos personals i professionals per a formar-nos des d'una perspectiva emocional, a fi i efecte d'incloure el tema afectiu i emocional en els currículums educatius.

Donat que les emocions són un element indispensable per al creixement personal i per a l'organització de la conducta, és important que els currículum dels alumnes estiguin sustentats en propostes educatives de creixement emocional-personal. A més, és necessari que s'hi impliqui tota la comunitat educativa (alumnes, pares, mares, personal no docent, professorat, etc.) però també el centre i l'administració, amb la finalitat de crear i generar normatives i recursos que possibilitin la dinamització de la intervenció educativa.

Agafant les paraules d' Eva Bach i Pere Darder, en el llibre Sedueix-te per seduir, "(...) Hem d'educar no només les emocions sinó que hem d'educar des de les emocions, hem d'educar emocionalment (...)".pp. 24

A nivell personal, crec que cal donar la importància que es mereix a les emocions, les quals han de ser viscudes no sols com una qüestió personal, individual o íntima, sinó com una experiència on hi participa l'altre, que es comparteix en grup i que es desenvolupa i s'enriqueix en l'entorn social. A més, cal un aprenentatge de les emocions. Segons el meu punt de vista és tant important saber-les expressar com saber-les regular o controlar. Viure amb harmonia amb un mateix i amb l'entron sembla que és l'objectiu del desenvolupament emocional, compartint projectes comuns amb els altres, vivint coherentment dins d'uns valors transformadors que ens permetin construir un model millor de persona i de societat, més digne i feliç.

Us recomano el llibre d'en Pere Darder i l'Eva Bach sobre les emocions, que té per títol "Sedueix-te per seduir"( Juny 2010, Edicions 62).

Per altra banda, us adjunto un link interessant per tenir una panoràmica bàsica de què són i per a què ens cal fer un treball constant amb les emocions. També un link d'una entrevista que li va fer l'Eduard Punset a Paul Ekman (Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Sant Francisco) sobre les emocions.

• http://blocs.xtec.cat/emocio

Les Fòbies

Relacionant les fòbies i la memòria cal dir que molt cops no es té consciència de les fòbies i les pors. A més, sovint allò que recordem no s'ajusta al 100% a allò que va passar realment i sembla que es donaria un procés de memòria implícita, aquella que afecta a la consciència sobre allò que saps o no saps. En aquest sentit, al parlar de fòbies, normalment fan referència a experiències traumàtiques que s'han vist o patit en primera persona. Tenir una fòbia significa tenir una por constant, exagerada i irracional a un objecte o situació determinada, fet que comporta un gran malestar i angoixa a la persona que ho pateix.

És important saber diferenciar la por de la fòbia, ja que no són el mateix. La por neix de l'instint de conservació de l'ésser humà i és necessària, perquè ens alerta dels perills reals. En canvi, la persona que té fòbia deforma la realitat i veu grans perills allà on realment no n'hi ha.

Per altra banda, existeixen diferents símptomes físics i fisiològics davant de l'objecte o situació motiu de la fòbia: es poden produir palpitacions, suors, mareigs, inestabilitat, desmais, dificultats per respirar, contraccions musculars, nus al coll, tremolors, etc. També es poden produir símptomes cognitius, com la por a perdre el control, el fet de pensar que et pots morir d'una crisis, evitació o ansietat anticipatòria, etc.

En relació als tipus de fòbia o a quins objectes o situacions poden produir fòbies, val a dir que la llista pot ser infinita. Tot i això, sembla que els més comuns són: la claustrofòbia (por als espais tancats), l'aerofòbia (fòbia a volar), l'hematofòbia (por a la sang), la tanatofòbia (por a la mort), la nictofòbia (por a la nit), l'agarofòbia (por als espais oberts), la fòbia social (por al contacte amb la gent) i la zoofòbia (por als animals, sobretot als insectes i rèptils). A més, sembla que també existeixen pors obsessives en relació a objectes punxants (ganivets, agulles), a les aigües profundes, als ponts elevats, als túnels, als cementiris, o fins i tot, als gèrmens i a la contaminació.

A nivell personal, m'agradaria explicar la meva fòbia, amb la qual convisc des del 1996, quan tenia 12 anys. Es tracta de l'aerofòbia, o por a volar, tot i que jo en diria por a volar amb avions específicament, donat que he fet paracaigudisme i he anat amb ala-delta i no tinc por. Al 1996 vaig fer un viatge de tres mesos amb la família a la Índia. Va coincidir amb els mesos d'estiu, juny, juliol i agost, i època de gran tempestes o monsons tropicals al país. Havíem d'agafar un avió interior per arribar en una altra província, al Rajasthan, i les coses van anar maldades. Durant tot el trajecte l'avió no va parar de moure's, van caure les maletes de tots els compartiments i durant una bona estona la gent va començar a cridar i a plorar. Jo estava amb els meus pares i el meu germà, i donada l'edat i la incapacitat per relacionar la inestabilitat de l'avió amb la realitat, vam aprofitar per jugar i fer cas omís de tot el que succeïa. Finalment i al cap d'unes hores, l'avió va aterrar a pistes i la gent va poder sortir. Recordo la imatge de la gent fent petons al terra i de dos militars amb metralletes que ens conduïen a dins de l'aeroport.

Pugui semblar una història real o irreal de cares en fora, la meva vivència ha perdurat fins avui dia en relació a la fòbia als avions, i a pesar de gaudir a l'hora de fer viatges, evito agafar-ne sempre que puc. Tot i això, no he deixat de fer viatges ni d'agafar avions si no hi havia alternativa per poder marxar. Des de llavors he anat a Cuba, Brasil, Noruega, Gran Bretanya, Menorca, París, etc. A pesar de la por i de ser conscient del mal moment que haig de passar dins l'avió, crec que ha valgut i val la pena esforçar-me per poder gaudir de la pròxima destinació. La majoria de vegades, un lloc diferent, desconegut i nou. Encara ara psicològicament no tinc control, em retornen les imatges de l'avió a la Índia, em suen les mans i sento cada palpitació. Sovint ploro i necessito trucar perquè em relaxin i em diguin que no passarà res, un i altre cop.

Hi convisc i intento no conviure-hi, evitant sempre que puc el mal tràngol que em suposa encarar-me amb l'avió. Tot i això, em sento forta i amb ganes de poder trobar recursos psicològics que em permetin fer-hi front d'una manera sana, tot i sabent que mai podré gaudir observant la bellesa dels núvols i del paisatge des de les altures.

Finalment i per ampliar informació us adjunto els links de diferents pàgines web que he trobat interessants:

• http://www.cathsoft.com/carmegimenez/Articles. Article sobre les fòbies fet per Carmen Giménez, dins de la pàgina web de la Fundació Claror. Un aspecte interessant de l'article fa referència a una estadística del Nacional Institute of Mental Health, segons la qual més de 730 mil habitants de Nova York pateixen fòbies o atacs de pànic quotidians.

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Fòbia A la pàgina web del wikipèdia en català, a part de la definició es pot trobar un llistat de fòbies ordenat alfabèticament.

• http://www.fundacioorienta.com/salud_mental_pors.html. Aquesta pàgina web parla de les pors i les fòbies al llarg del cicle vital, des de la infantesa fins a la vellesa. Distingeix entre les pors normals i no patològiques d'aquelles que ho són i especifica a nivell psicològic quines són les edats més propenses per a tenir certes pors davant de situacions desconegudes o en un primer moment percebudes com a amenaçadores.